Ens presentem

 

A diferència dels animals als quals la relació amb el món que els envolta els ve donada pel seu instint, nosaltres els homes , quan comencem a pensar i a tenir consciència de nosaltres mateixos, ens sentim estranys, distints, separats del nostre entorn i a la vegada cridats a “situar-nos” en el món, a establir unes relacions amb la realitat que no ens venen donades i que hem d’establir mitjançant el nostre coneixement i les nostres accions.

​El desig-necessitat de conèixer està inserit dins la mateixa natura de l’home, una curiositat innata que podem copsar ja ens els nens més petits que exploren tot el que atrau la seva atenció amb tots els seus sentits, una atracció que es fa més forta si la realitat presenta obstacles (una capsa tancada, un calaix) o és de difícil accés (la figureta sobre l’aparador).

​Aquesta curiositat, en la mesura que el nen aprèn a raonar i parlar, es torna pregunta. Tenim una capacitat immensa de preguntar per a conèixer i conèixer per a preguntar, de manera que tota resposta engendra noves preguntes. 

​I arriba el moment en que la pregunta recau sobre nosaltres mateixos: Qui soc jo? D’on vinc? Cap a on va la meva vida? Què m’espera? Que puc esperar? Com em cal actuar? Preguntes que habitualment no ens plantegem, absorbits en la tasca de viure, però que apareixen amb força davant situacions de greus decisions a prendre, de desenganys en les relacions amb els altres, de malalties, de la pèrdua dels qui estimem,…

​“Sols en Crist s ‘ens desvetlla el misteri de l’home. (Gaudium et Spes, 22), el nostre misteri, el misteri de la realitat i de la existència. Per això, “El cor de l’home està inquiet fins que troba Déu" ens recordarà Sant Agustí. La fe ens diu que Déu ha posat aquesta inquietat, aquesta curiositat, aquesta pregunta permanent en nosaltres a fi que el busquem i el trobem.

​I un cop l’hem trobat, s’acaben les preguntes? De cap manera. Déu es tan gran, tan immens, tan ple de veritat, de bellesa, de bondat, de vida, que, com deia un nen a catequesi de primera comunió: “Podem fer excursions per Déu cada dia”.

​Tenim un gran tresor i no l’aprofitem, tenim un paisatge immens i ple de meravelles i no el recorrem. Malauradament, molts cristians han rebut una formació molt minsa, molt pobre; una formació que no sols no responia a les inquietuds i preguntes profundes, sinó que amb respostes dogmàtiques venia a apagar allò que no entenien; però qui no entén, no pot conèixer, qui no coneix, no pot estimar.

​La rutina, el vertigen del ritme actual de vida, les pors internes, les experiències d’haver demanat sense trobar resposta, ha portat a molts cristians a no voler plantejar-se preguntes: tenen por o mandra a preguntar. Ja els hi està bé l’anar fent, “l’anar i anant”. Però, llavors, no saben i no poden comunicar amb convenciment, amb entusiasme, amb joia, les raons d’allò que creuen, què esperen, allò que viuen. La comunicació de la fe, el testimoniatge, sobre tot de cara a les noves generacions, és una assignatura pendent per a les nostres comunitats.

​Aquesta Aula vol ser una humil contribució a fer venir ganes de conèixer el gran tresor de sentit que té la Fe, la Celebració i la Vida Cristiana, per poder estimar-les cada dia més. Volem fer-ho tot desvetllant preguntes, intentant donar resposta a les que plantejareu, tractant temes que us interessin, obrint debats… No hem de tenir por. La nostra fe és raonable.

​Però, aquesta Aula és una proposta. Dependrà de la vostra acceptació, de la vostra resposta a fi que pugui ser una eina vàlida al vostre servei, al servei de la nostra Església que peregrina al Bisbat de Sant Feliu. Encomano aquest servei a la nostra patrona, la Mare de Déu de Montserrat, Seu de la Saviesa.

​​